Pep Gimeno “Botifarra”

Nascut a Xàtiva l’any 1960, amb només 16 anys començà a recórrer els pobles de les comarques centrals valencianes cercant les persones que conservaven viva la memòria de la música tradicional. I les enregistrava per poder difondre les cançons a través de les actuacions en directe i, amb el temps, fixar-les a través dels discos. Una tasca que començà amb la formació Sarau, l’any 1985, amb el disc “Balls i cançons de la Costera”, i que tingué continuïtat a través de l’Escola de danses de Xàtiva.

Fins que l’any 2006 es publicà el primer disc firmat per ell, “Si em pose a cantar cançons”, produït per Néstor Mont, amb uns arranjaments que actualitzen el discurs musical tradicional i que suposà l’esclat del “fenomen Botifarra“.

El 2009 edita “Te’n cantaré més de mil”, amb la producció i els arranjaments de Tóbal Rentero, que el fa anar un pas més enllà del folklore i el converteix en un artista de l’anomenada “Global Music” (músiques del món).

L’any 2011 veu la llum “La barraca”, un disc en col·laboració amb Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, formació musical procedent de les Terres de l’Ebre.

L’any 2012, assumeix el repte d’unir dues formes de veure la música típicament valencianes, la rondalla i la banda, i edita “Botifarra a Banda”, amb arranjaments i producció de Ramon Lorente i Pere Ródenas. I el 2013 “Metalls d’estil” amb el prestigiós grup Spanish Brass Luur Metalls.

L’any 2014 edita el disc “Ja ve Nadal”, amb arranjaments de Pere Ródenas.

I el 2015 dos treballs més: “Home romancer”, compartint protagonisme amb altres 3 “cantaors” valencians: Hilari Alonso, Xavier Benedito i Jacint Hernández; i el seu últim treball “A un home que ve del poble, ningú fa baixar la cara”, amb el pianista xativí Pau Chàfer.

La gran personalitat d’aquest “cantaor” el converteix en un comunicador irrepetible; un home senzill que es nega a tindre telèfon mòbil, carnet de conduir o internet; un artista que mai diu no a una col·laboració amb músics i que manté intacte el realisme malgrat el seu èxit (“cal tindre els peus a terra i aquestes coses, com pugen, baixen”, diu al documental que s’ha fet sobre ell).

La seua és la història d’algú que plantà la llavor en un erm (“quan nosaltres començàrem, la música tradicional era un paisatge en ruïnes”, adverteix Vicent Torrent, del grup Al Tall); Botifarraés el responsable d’haver provocat en la gent “un atac de dignitat que em fa sentir content de ser valencià” (com resumeix Miquel Gil, qui també fou membre del grup ja dissolt Al Tall).

PREMIS MÉS DESTACATS:

2006: Premi Ovidi Montllor al millor disc valencià de música folk pel treball Si em pose a cantar cançons.

2008: Premi Altaveu, atorgat a Sant Boi de Llobregat el 9 de setembre de 2008.

2009: Premi Enderrock al millor disc de música folk pel treball Te’n cantaré més de mil. En l’apartat de votació popular també guanyà en les categories de millor disc, millor cantant i millor cançó.

2010: XIII Premi Puig-Porret de la Crítica Musical de Catalunya, en la categoria de música folk.

2011: Premi Enderrock al Millor disc, Millor cançó i Millor artista pel disc La barraca, atorgats per votació popular.

2013: Distinció al Mèrit Cultural, concedida per la Generalitat Valenciana.

2016: Medalla d’Honor del Consell Valencià de Cultura.